FAMÍLIA D'INSTRUMENTS

Podem classificar part dels instruments musicals en:

1.- ACÚSTICS

1.1.  aeròfons: tots aquells en que el material que vibra és l'aire. Del grec aéros (aire)
                i phoné (so).

En aquesta família d'instruments hi podem distingir fins a cinc subfamílies
diferents segons el mecanisme que posa en marxa la vibració: els de broquet,
els de bisell, els de canya (senzilla o doble) i els d'inxa lliure o llengüeta.


Aeròfons de broquet: són els que l'aire vibra gràcies a un broquet que es
manté premut contra els llavis. Cada instrument té el broquet amb una forma
lleugerament diferent en funció del so que es vol aconseguir: més profund, més
brillant, etc. Vegem alguns broquets.

broquet de trompeta

broquet de trompa

broquet de trombó

broquet de tuba

Vegem ara aquesta subfamília d'instruments.

corneta

Encara que té un parent més petit, el cornetí, la corneta és molt més habitual,
sobre tot a l'exèrcit. En la versió sense pistons, té un o dos transpositors que
li permeten canviar l'afinació. Vegem-ne un exemple.

trompeta

Un dels més freqüents d'aquesta subfamília.

trombó de vares

trombó de pistons

Com podeu veure de trombons n'hi ha amb vares i amb pistons, però la sonoritat
amb prou feines canvia.

trompa

És un dels instruments de vent metall més utilitzats ja que té un registre molt ampli,
quasi cinc octaves, i combina molt bé amb qualsevol altre instrument.

fiscorn

El fiscorn, típic de les cobles de sardanes, vé a ser un entremig entre la trompeta
i el trombó.

bombardí

De fet ja és una tuba però amb una sonoritat menys greu ja que no és tan gros.

tuba

És el més gros, i per tant el més greu de la família.


Aeròfons de bisell: són aquells que sonen en bufar contra un bisell o trencavents
que al dividir l'aire en dos el fa vibrar.Vegem-ne uns quants.

flabiol

És el company inseparable del tamborí a la cobla de sardanes.

flauta de bec o flauta dolça

Aquest instrument res qualsevol d'aquests dos noms: flauta de bec o flauta
dolça. És un dels més coneguts i del que se'n coneixen més variants per tot
el món. N'hi ha tota una família, des de la flauta soprano, passant per la flauta
alto, la flauta tenor i fins la flauta baix.

txistu

És un instrument, variant d'una flauta dolça força aguda, típic del País Basc i està
present en totes les festes populars i actes institucionals.

flauta de Pan

 Aquest instrument és especialment utilitzat en dues zones del món: l'Europa
de l'Est i Sudamèrica.

flauta travessera

És la flauta de l'orquestra simfònica per la seva potència sonora i l'agilitat que
li donen les claus.

flautí o piccolo

És el germà petit, i per tant més agut, de la flauta travessera. Internacionalment
se'l coneix més amb el nom de piccolo (en italià, petit).


Aeròfons de canya: són aquells que l'aire vibra gràcies a la vibració d'una canya
senzilla o doble premuda amb els llavis. N'hi ha, doncs, dues subfamílies ben
definides, els instruments de canya simple i els de canya doble. En primer lloc
veurem l'especial embocadura de la canya simple i els instruments que la fan servir.

típiques canyes senzilles

embocadura de saxòfon o clarinet sense la canya

amb l'abraçadora se subjecta la canya contra l'embocadura
(l'altra peça  és només per al saxofon  però no li cal al clarinet)

alboka

En aquest instrument típic del País Basc no veiem les canyes perquè són a dintre
de l'embocadura. N'hi ha dues perquè té dos tubs que sonen independentment
(però cada canya és senzilla). Els instrumentistes que toquen aquest instrument
solen utilitzar la tècnica de la respiració circular de manera que agafen aire
a la vegada que el treuen i així no cal que parin mai de tocar per a respirar.

clarinet

És un dels instruments de vent més importants per la seva bella sonoritat des
que va aparèixer a finals dels segle XVIII.

clarinet baix

És el germà gran, i per tant més greu, del clarinet.

requint

És el germà petit, i per tant més agut, del clarinet. És habitual a les bandes.

saxòfon tenor

saxòfon soprano

Des que a mitjans del segle XIX l'alemany Adolph Sax el va inventar, va tenir
un gran èxit i es va construir en diversos tamanys que van des del sopranino,
el més agut, al baix, el més greu.


Vegem ara la doble canya i, tot seguit, repassarem alguns instruments
d'aquesta mena.

dues menes de doble canya

doble canya ja muntada en un oboè

fagot

És el més greu dels quatre principals instruments de vent de l'orquestra (flauta
travessera, oboè, clarinet i fagot). Fa aproximadament un metre de llargada.

contrafagot

És el germà gran, i per tant més greu, del fagot.

gralla

dolçaina

Són intruments de tìpics de les festes populars catalanes, la gralla, i valencianes,
la dolçaina. Solen tocar amb l'acompanyament d'algún instrument de percussió.

tarota

És un instrument de música popular i de música antiga. Forma part també de
la cobla de tres quartans.

oboè

 Un altre dels instruments de vent clau en l'orquestra.

corn anglès

És el germà gran de l'oboè i per tant sona més greu, però té un timbre molt
càlid que el fa molt apreciat.

sac de gemecs d'un sol bordó

sac de gemecs de tres bordons

És un instrument molt habitual a Espanya, sobre tot a galícia, però també
a tota l'Europa occidental.

tenora

tible

La tenora i el tible són dos dels intruments més protagonistes de la cobla de
sardanes. S'assemblen força, però el tible és una mica més petit i més agut
i tot ell de fusta.


Aeròfons d'inxa o llengüeta metàl·lica: són aquells en que vibren petites
làmines (inxes o llengüetes) metàl·liques en ser agitades per l'aire. N'hi ha uns
quants, els més coneguts són l'harmònica, l'acordió, el bandoneó, l'harmònium
i, en part, l'orgue. vegem-los un per un.

harmònica

Ha estat un instrument molt lligat a la música popular.

acordió

També ha estat un instrument de música popular arreu d'Europa i Amèrica.

bandoneó o concertina

El bandoneó o concertina és similar a l'acordió però amb una forma diferent. És
l'instrument típic amb que els argentins solen acompanyar els tangos.

harmònium

Aquest instrument, que sona com una barreja entre l'orgue i l'acordió va ser creat
a Alemanya al segle XIV i aviat va tenir gran èxit a les esglésies petites degut a que
era molt més petit i barat que l'orgue. Portat a Orient va tenir una extraordinària
acollida a l'Indostan on, en una versió reduïda  amb manxa que s'acciona amb la mà
esquerra darrera del teclat i tot plegat no gaire més gran que una petita maleta, és
instrument utilitzadíssim tant a l'Índia com al Pakistan. Vegeu-ne una foto a sota.

el txandrakanta, o harmònium de l'Índia i el Pakistan 

I ara, per acabar els aeròfons vegem el més gran i complert de tots: l'orgue.

gran orgue barroc

consola d'un orgue

L'orgue de fet és un instrument aeròfon mixt, ja que part dels seus tubs funcionen
amb bisell i una altra part amb llengüeta. Els grans orgues tenen milers de tubs
i cadascún correspon a una nota i un timbre determinat, de manera que la mateixa
nota es pot emetre amb molts timbres diferents (de trombó, de flauta, de clarinet)
que reben el nom de registres i que es poden canviar amb els botons que hi ha
a cada costat dels teclats. El fet que de vegades hi hagi diversos teclats és per
a poder fixar cada teclat amb un timbre diferent i poder-los tocar simultàniament.
També hi ha un pedaler que acciona les notes més greus de l'instrument.

 1.2.  cordòfons: tots aquells en que el material que vibra són cordes. Del llatí corda
                (corda) i dels grec phoné (so).

Els cordòfons

De cordòfons segons el mecanisme en distingim tres subfamílies: puntejats,
percudits i fregats 

Entre els puntejats n'hi ha moltíssims i en molts es fan servir les púes per tocarlos.
Vegem-ne els dos tipus principals:

pua que s'agafa amb el polze i l'índex i l'anular

pues que s'adapten al dit polze anomenades esperons

Cordòfons puntejats: són el que sónen en ser puntejats o polsats amb el capciró
dels dits, amb les ungles, amb una pua o plectre o amb un esperó. El que ve a
continuació es toca amb el capciró dels dits.

arpa

Fixa't en els pedals de l'arpa. En té set ja que l'instrument té afinació diatònica
(només les notes naturals (les tecles blanques del piano, per entendren's) i cada
pedal té dues posicions que permet alterar totes les notes del mateix nom mig
to més amunt (sostingut) o mig to més avall (bemoll).

llaüt

Aquest instrument de dobles cordes va ser el més important de la música culta
del renaixement, als segles XV i XVI. A Espanya, però va tenir un rival encara
més popular: la viola de mà (vegem-la més avall).

viola de mà

Aquest fou el competidor del llaüt a l'Espanya dels segles XV i XVI (en castellà es
coneix com vihuela) i té també cordes dobles i un so similar al del llaüt.



Com pots veure, l'instrument que ve ara té dues variants: l'arxillaüt i la tiorba.
Vénen  a ser molt semblants al llaüt (veieu-lo més amunt) però tenen un màstil
o mànec més llarg amb cordes més greus i per tant que fant notes més baixes
(en la tiorba una octava més baixa) que no tenen trastos i que sovint sonen
per simpatia, tot i que també poden tocar-se. Les cordes, com en el llaüt,
són dobles.

 tiorba

arxillaüt

balalaika

Aquest instrument triangular de tres cordes és l'instrument tradicional de Rússia per
antonomàsia. Fixa't que en aquest instrument com també amb la bandúrria, el banjo
o la mandolina com que són petits i no tenen gaire ressonància quan es vol allargar
el so d'una nota el que es fa és puntejar-la moltes vegades seguides.

bandúrria

La bandúrria és un instrument de música popular que sona una octava per damunt
del so del llaüt i que, com ell, té les cordes dobles. Sol tocar-se sempre amb pua.

banjo

Aquest instrument d'origen irlandès, té dues característiques que el fan únic: la
caixa de ressonància en comptes de tapa té una membrana i per darrere roman
obert. Té quatre cordes.

diversos tamanys d'ukelele

L'ukelele és un cordòfon de corda pulsada amb quatre cordes molt típic a Hawaii.


El clavicèmbal és el més gran dels instruments de corda polsada i pertany al grup
en que la corda no és polsada per mans humanes sinó per un mecanisme accionat
per una tecla. Hi ha una versió més petita i de menys potència sonora que és la
espineta. Vegem el mecanisme i a continuació escoltem-lo.

clavecí o clavicèmbal

L'espineta, un instrument de mecànica similar però més antic, com el virginal (vegeu-lo
més avall), va estar molt de moda durant els segles XVII  i XVIII per a les llars dels
nobles. Tenia, com el virginal, un so força dèbil, amb només una corda per nota.

espineta

virginal

Aquest instrument de corda pinçada va ser molt freqüent a la Gran Bretanya i a
Flandes durant el Renaixement (segle XVI). Tant podia ser de sobretaula com
portar potes. Té un so delicat molt proper a l'espineta de la qual es diferencia
només per la forma.

Ara ve el més popular dels instruments de corda polsada a casa nostra: la guitarra.

guitarra

kora

Aquest instrument africà recorda força una arpa i té un so molt agradable.
.

mandolina

El sitar és l'instrument per excel·lència de la música de l'Índia i està afinat de manera
diferent que els nostres instruments de corda.

sitar

saltiri

El saltiri és un instrument molt antic, té més de 2000 anys, i de so molt suau i delicat.
Se sol tocar amb els dits, però hi ha una versió, anomenada dulcimer, que es toca
amb baquetes (mireu-lo més avall).

dulcimer

Cordòfons percudits: són aquells que sonen quan les cordes són percudides per
petites i lleugeres baquetes o amb uns martells força sofisticats. Hi trobem, entre
d'altres, els instruments que veiem a continuació.

címbalom

Instrument molt típic als països de l'est d'Europa i de l'orient mitjà. Té uns pedals
que permeten alliberar les cordes i fer-les ressonar més estona.

clavicordi

Instrument molt utilitzat en els segle XVII i XVIII. Té un mecanisme de corda
percudida amb uns petits percutors metàl·lics accionats per tecla. El seu so és
molt dèbil i poc adequat per als espais amplis. Vegem-ne també el mecanisme.

piano de gran cua

Aquest és un dels instruments més utilitzats de la història de la música tot i haver
estat inventat a finals del segle XVIII. Té un amplíssim registre amb unes 87 tecles
(depèn del piano) amb cordes entorxades (les greus), dobles (les mitges) i triples
(les agudes). El seu mecanisme és molt complex, com podrem veure tot seguit.



Cordòfons fregats: ho són els els sonen en ser fregades les seves cordes amb un
arquet que sosté, tibants, unes altres cordes molt més fines.

Entre els instruments de corda fregada hi trobem tota la família del violí i alguns
altres. Vegem-los.

un violí Stradivarius

Els violins d'aquest constructor del segle XVII, estan considerats els millors que hi
ha i atenyen uns preus prohibitius. El violí i els seus derivats (viola, violoncel) són
dels pocs instruments que com més vells millor sonen.

violí i viola

He posat la viola al costat del violí perquè veieu la diferència de tamany.

violoncel

El violoncel és el més gran de la família ja que el contrabaix no és ben bé
de la família com veurem tot seguit. Escoltem el violoncel.

viola da gamba

Molt semblant al violoncel pel tamany, presenta una diferència fonamental:
veieu que la part superior de la caixa en comptes de fer angle recte amb el
màstil s'afua per adaptar-s'hi? És tipic de les antigues violes. El seu so és més
suau i dolç que el del violoncel tot i tenir un tamany similar.

contrabaix

Si us hi fixeu la part de dalt de la caixa del contrabaix és com la de la viola
de gamba i la part de baix com el violí i la seva família, això és perquè aquest
instrument és un híbrid de les dues famílies. És el més gran de corda fregada
i per tant el més greu.

viola de roda

Aquest antic instrument, molt habitual a l'Edat Mitjana, té una roda que gira
gràcies a la maneta inferior i, amb les tecles, de la part superior es fa que
les cordes entrin en contacte amb ella i siguin fregades. També sol tenir un
parell de cordes que estan sempre en contacte amb la roda i per tant sonen
constantment com un bordó o pedal (igual que en un sac de gemecs o gaita).


Per acabar veiem el ribab, un instrument marroquí, sobre tot de la comunitat
amazig, que té una sola corda fregada. Escoltem-lo.

ribab

1.3.   de percussió

 

1.3.1. membranòfons: tots aquells en que el material que vibra és una membrana. Del
                llatí membrana (pell fina i assecada) i del grec phoné (so).

També n'hi ha de tres subfamílies segons el mecanisme: percudits, fregats 
i bufats.


Membranòfons percudits: són els que sonen en ser colpejats amb la mà o amb unes
baquetes. Entre ells hi trobem els següents:

bendir

Escoltem-lo i fixem-nos que la membrana també es pot fer sonar, alternativament,
picant a l'extrem, de proporciona un so més agut, picant al mig que dóna un so més
greu i profund o fregant-la amb el dit. Altres vegades es colpegen amb baquetes
de diferents materials (de fusta, folrades amb feltre, folrades amb peluix,
escombretes, etc.)

bombo, el més gran dels membranòfons

El bombo es toca amb una maça folrada de feltre (teixit espès de llana).

bongos

caixa

Escoltem la seva ressonància particular. Es toca amb baquetes de fusta, però,
a la bateria, de vegades es frega amb escombretes.

congues

Solen utilitzar-se en grups de tres a cinc de mides diverses i per tant de sons
també diferents, més aguts o més greus.

darbuka

djembé

pandereta

tambor

El tambor es toca amb baquetes de fusta.

tamborí, l'nstrument més petit dels membranòfons

Es toca amb una baqueta i acompanya sempre el flabiol.

timbales

Les timbales són l'únic instrument afinat dels membranòfons: fixa't en el pedal
que permet canviar-ne l'afinació. Se solen tocar en grups de quatre o cinc i amb
moltes menes de baquetes per aconseguir sons més durs o més suaus.




Membranòfons fregats: són els que sonen quan es frega alguna de les seves parts
(recordem que el bendir, la caixa o la pandereta també poden ser fregats). Entre ells
s'hi poden comptar aquests dos:

cuica

.

ximbomba

Membranòfons bufats: són aquells en que la membrana vibra en rebre l'impuls de
l'aire emès per la boca. El cas més conegut és el següent:

nunut o kazoo

Finalment hi ha un instrument que n'agrupa d'altres que són de dos famílies
diferents: membranòfons i idiòfons: és la bateria, que varen instituir els músics
de jazz.

bateria

1.3.2.  idiòfons: tots aquells en que el material que vibra és tot l'instrument o parts sòlides                del mateix. Del grec idios (propi d'una cosa) i phoné (so).

Segons el mecanisme que posa en marxa la vibració n'hi ha de tres menes o
subfamílies diferents: percudits, puntejats i fregats. 

Idiòfons percudits: ho són els que sonen quan colpegem o percudim una part
de l'instrument. Per exemple els següents:

bloc xinès o caixa xinesa

Sol tocar-se en grups de diferents tamanys.

campanes tubulars

carilló

carilló

Com veiem amb el mateix nom es designen dos instruments molt diferents. El primer
és petit, de làmines metal·liques i molts de vosaltres l'haureu tocat alguna vegada. El
segon és molt gran i està format per un conjunt de més de 40 campanes afinades de
diferents mides i accionades per un gran teclat amb pedals que es toca amb els punys
i els peus.

castanyoles

maraques

gong o tam tam

.

cajón flamenco

Fixem-nos en que hi ha cajones només de fusta o també folrats amb una làmina de
metall com aquest.

marimba

celesta

És uns instrument de plaques que són colpejades per un martells accionats per un
teclat i produeix un so "celestial" d'on li prové el nom.


Idiòfons puntejats: ho són els que sonen quan els puntegem o polsem amb el
capciró del dit, l'ungla o una pua o plectre. Entre la subfamília dels puntejats
hi trobem els següents:

caixa de música

mecanisme de la caixa de música

guimbarda

kalimba

Idiòfons fregats: ho són els que sonen en ser fregats amb les mans o els dits.
Entre ells hi trobem aquests dos (tenint en compte que el primer, encara que
funciona com un instrument no ho és ja que està pensat per beure i no per fer
música:

copes afinades

harmònica de cristall

2.- ELECTRÒFONS

  Són tots aquells en que el material que vibra és el corrent elèctric. Del grec électron (partícula de l'àtom generadora de l'electricitat) i phoné  (so). 

Aquí hi hem de distingir dos instruments que són falsos electròfons com la guitarra elèctrica i el baix elèctric, ja que el so no el genera l'electricitat sinó les cordes i la electricitat l'únic que fa és amplificar-lo. Exemples d'autèntics electròfons en que el corrent elèctric vibra són el piano elèctric, l'orgue electrònic, el sampler i tota mena de sintetitzadors.

Falsos electròfons:

guitarra elèctrica

baix elèctric

Fixa't en que la guitarra elèctrica té el mànec més curt i sis cordes, mentre que
el baix elèctric té el mànec més llarg i quatre cordes. Ambdós són els reis de
la música popular urbana moderna juntament amb la bateria i la veu.

scratch

L'scratch no és un instrument encara que és una manipulació d'elements que permet
crear sons nous.La tècnica scratch requereix l'electricitat per fer funcionar els plats
i els amplificadors, però el sò s'ha generat acústicament. Consisteix a manipular
LP de vinil  amb les mans per tal de convertir el so enregistrat en un nou ritme.


Vegem ara un altre fals electròfon, en que el so està previament gravat acústicament
però posteriorment manipulat en registre, velocitat, timbre, ritme, etc.

Finalment vegem l'autèntic electròfon en que el so es genera per mitjà del corrent
elèctric: él sintetitzador. Aquest nom genèric engloba uns quants instruments
diferents pel nom però que en essència funcionen exactament de la mateixa
manera: piano elèctric, orgue electrònic, teclat, etc. La base consisteix en que
gràcies al perfecte control de les vibracions del so i de les seves amplitud i
freqüencia (recordeu aquests dos termes que vam veure a la unitat 1) s'han
pogut sintetitzar (vol dir combinarr a partir de la suma de diversos elements
previament analitzats un a un), d'aquí el nom de l'instrument) els diferents sons
i timbres de manera que un sintetitzador és capaç d'imitar amb molta perfecció
(els més bons, és clar) qualsevol instrument, una orquestra sencera i fins i tot
qualsevol mena de soroll. A més a més, com a aparell electrònic permet la
connexió amb els ordinadors i un munt de posssibilitats més com editar
partitures a partir del sons i viceversa, distorsionar el sons, crear ritmes, etc, etc...

sintetitzador